Mesopotàmia i Egipte

Un ziggurat (zĭg`ə-răt)

Un ziggurat (zĭg`ə-răt) és un temple de l'antiga Mesopotàmia que té forma d'una torre esgraonada. Els ziggurats estaven formats per bases que tenien una forma rectangular, ovalada o quadrada. L'interior del ziggurat, era construït amb tova, i la part exterior estava revestida amb totxos. Hi havia escales en espiral, que pujaven, que es per on s’accedia al temple. El ziggurat més vell que es conserva és el de Kashan, que era del cinquè mil·lenni a.C.

Els ziggurat eren un temple comú per als sumeris, babilonis i assiris, i gracies a ell lagent podia estar a prop seu.

Els ziggurat es consideraven la morada dels deus. Cada ciutat tenia un deu o deessa propi, de la qual era patró. Els sacerdots eren els únics que tenien accés a l'interior del ziggurat per atendre a les necessitats dels deus. Els sacerdots eren persones importants de la societat.

El ziggurat més famós que hi ha és el Temple blanc d'Uruk, en l'antiga Sumer. El ziggurat es format per la base i per el temple blanc. El propòsit era apropar el temple al cel, al qual s'accedeix des del nivell del sòl per unes escales molt llargues i ben construïdes.

Un gran i complex ziggurat és el dedicat a Marduk a la ciutat de Babilònia. Aquest temple desgraciadament només en queden les restes.

L’arc i la volta mesopotàmica

L’arc i la volta van ser una gran arquitectura mesopotàmica per a construir temple i palaus imponents. Aquestes arquitectures oferien grans possibilitats constructives. L'arc de mig punt o arc rodó és una mitja circumferència amb un centre. Un seguit d’arcs donaria joc a una volta de canó.

De l’arquitectura etrusca es va passar a la romana, i així es va difondre per Europa i al Mediterrani.

La volta serveix per a per a cobrir espais o recintes. La seva geometria pot ser simple (que es la més utilitzada) o de doble curvatura. Els materials que s’utilitzaven principalment era la tova i el maó. Les primeres construccions, es feien de la forma següent: consistia a lligar juntes canyes formant un feix, i aquests feixos plantar-los fortament a terra formant dues línies paral·leles... Els feixos verticals s'inclinaven cap endins i es lligaven els uns cap els altres formant una successió d'arcs... Recobrien la part externa amb una grossa capa de fang... La casa de canyes o cabanya solia ser un túnel allargat. Quan una d'elles s'encenia casualment, podia quedar en peu una part del teulat amb la seva grossa coberta de fang endurida per l'escalfor; i així s'originarà l'arc. Per construir vertaders arcs n'hi havia prou en col·locar els rajols sobre una carcassa de canyes. El mateix procediment podia usar-se en la construcció de la volta.

Els temples egipcis

El temple egipci era considerat pels egipcis la casa del déus. I per això només els sacerdots (feien el culte diari) els reis (considerats déus) podien accedir-hi. Tots els seus elements de decoració, materials, decoració, inscripcions, etc. eren simbòlics.

El temple egipci era etern,  perquè es construïa amb pedra, i amb el temps amb adob. El tipus de pedra l’escollien segons la seva funció i la seva duresa, també es tenia en compte el color. S’utilitzava “l’arenisca i la caliza”, encara que també amb granit o basalt.

Dintre d’ells hi havia una imatge del déu tutelar. Els temples egipcis reproduïen per tant els habitacles d’un palau reial: rampes, avingudes amb obeliscs i imatges, patis interiors, columnates, sales interiors, la cel·la de la divinitat... Com més a l’interior s’hi anava menys llum hi havia. La idea era crear un trànsit des d'allò que és humà fins allò que es diví. Així acostumava a començar amb un pati obert, després hi havia unes sales hipòstiles, els vestíbuls que les separaven del sancta sanctorum o cel·la de la divinitat. Un exemple d’això és el temple de Kom Ombo (amb un pati, 2 sales hipòstiles, tres vestíbuls i el Sancta Santòrum. Cada temple servia per venerar un Déu, així per exemple a la sala hipòstila del temple d’Ammon a Karnak trobem una il·luminació més baixa del normal, el temple Ammon l’obscur. Un altre temple significatiu és Abu Simbel (1250 aC), amb 38 metres d’ample, 63 de profunditat i 32 d’alçada, situat molt a prop de Sudan i excavat a la roca està dedicat al Déu Ra ( Déu del Sol). Va ser construït per Ramsès II, Allà hi trobem estàtues dedicades a Ramsés II i les parets de la sala hipòstila trobem representades les victòries militars del rei, i a l’avantcàmara del Sancta Santòrum trobem unes estàtues molt significatives: Ptah, Ammon, Ra i Ramsés II. Això significa que els faraons eren considerats també déus entre els déus.

Tipus de temples:

-Temple consagrat a un o més déus.

-Oficials: en els que oficiava el faraó o el seus sacerdots i que representaven la religió oficial.

-Santuaris populars: mostraven la devoció popular a un déu, a el que es deixaven ofrenes i ex vots.

-Temple funerari del faraó, es desenvolupaven els ritus funeraris. Abans de que las tombes s’ocultessin per protegir-les, tenien dos temples: el funerari y el del Valle.

      -Centafio, temples mortuoris secundaris, aixecats pels faraons, i per altres que no ho eren.     

En el temple egipci es distingeixen:

-          La calçada cerimonial, flanquejada de esfinxs.

-          Pilons d’entrada,

-          Pati,

-          Sala hipòstila,

-           Salas de ofrenes,

-          Santuari,

-          Edificis auxiliars,

-          Murs circumdants.

                                                                                           

Art funerari

L’art funerari es una obra d’art que es que forma part de les restes dels morts. En la tomba dels morts s’hi guardaven les seves possessions que eren ficades al seu interior, perquè es creia que eren necessaris per el més allà.

Les piràmides d’Egipte

Les piràmides de Egipte, son els més portentosos i emblemàtics dels monuments egipcis. Una de les més importants son les de Gizeh. La Gran Piràmide de Gizeh construïda Per Keops, es una de les set meravelles del Món.
La mastaba, era la sepultura dels sobirans del Període Arcaic d'Egipte. Es van evolucionar de les mastabes a les piràmides Pel fet del desig de manifestar la importància i el poder del faraó.


En els Textos de les Piràmides, Gravats Duran L'Imperi Antic, hi ha una pregària Destinada i al Rei Piràmide la seva:
Oh Atum, fica els teus braços al voltant d’aquest gran rei, al voltant d’aquesta construcció i al voltant d’aquesta piràmide com els braços del símbol del ka, per que l’essència del rei pugui en aquesta perdurant per sempre.

Oh Gran Enéada, que estàs en Heliópolis, fes que el  nom  del rei perduri, fes que aquesta piràmide del rei i aquesta construcció seva perdurin per sempre, com el nom d’ Atum que precedeix sobre la Gran Enéada perdura.

Els textos citats Indiquen la funció de la piràmide: contenir la "essència" del rei per a tota l’ eternitat.

A Principis de la Dinastia III ( del 2700 aC) Les mastabes si transformaren en piràmides escalonades.
La primera d’aquestes és la Piràmide esglaonada de Saqqara del Faraó Dyeser (Zoser), i l’Imhotep era el seu arquitecte. Que possiblement va voler crear un monument que s’enlairés cap els cels. Després va evolucionar a la piràmide romboïdal o recolzada. A la regió de Dahshur. A la piràmide romboïdal, les cares estan formades per dos pendents, amb inclinació decreixent en direcció al cim. L'última evolució de les Piràmides va ser la clàssica, que tenia les cares planes.
 
 

Les piràmides, mostren que els egipcis eren grans tècnics i organitzadors.
No es sap amb certesa com es va construir. Es van utilitzar diversos materials (pedra escairada, pedra sense tallar, tova ) i variades tècniques en la construcció dels seus nuclis. (apilament de blocs, murs resistents, etc.).

La hipòtesis més acceptada es la següent: prèviament es procedia a aplanar el terreny rocós, y excavar canals per inundar-los de agua y així poder marcar línies de nivell amb las que es preparava una superfície horitzontal. Després s’omplien els surcs. A continuació s’excavava la càmera subterrània i es començava la edificació. Es transportaven altres de las canteres del sud del país amb ajuda de gegantesques barques. Els blocs es col·locaven a continuació sobre trineus i s’arrastraven fins el seu emplaçament definitiu.

Mastabes

Una mastaba és un edifici rectangular de murs inclinats i sostre pla que s'utilitzava en l'antic Egipte (Imperi Antic) per enterrar alts dignataris.

La paraula mastaba significa banc de pedra.

 Origen

Les primeres dinasties es feien recobrir amb túmuls de tàpia. L'edifici resultant amidava entre 3 i 50 metres de llarg i fins a sis d'alt i s'orientava en sentit nord-sud.

A les tombes menys importants s'utilitzaven teules i la pedra.

Les mastabes continuaren erigint-se quan els faraons optaren per l'enterrament en piràmides.

Estructura

Les mastabes consisteixen d'un pou que desemboca en una cambra funerària i en les estructures de superfície.

Les parts de les mastabes: la capella ,el pou i la cambra funerària.

Hipogeu

Hipogeu es una construcció o excavació subterrània, en forma de galeries i passadissos, destinada a servir de sepulcre.

En els casos de l’Antic Egipte,El plantejament era semblant a las construccions a l’aire lliure, i eren decorades amb baix relleus policromats.

Els hipogeus es coneixen des de l’època menfita, va tenir  tenir un gran desenvolupament durant l'Imperi Nou d’Egipte, quan es van construir tombes reals en forma de sumptuoses mansions subterrànies, perforant la serralada de la regió de Tebas.

Naixent i ponent

Es consideraven temples funeraris, dels hipogeus reals, als cenotafis situats al marge tebà occidental del riu Nil.

Pedra de Rosetta

La Pedra de Rosetta és una pedra de granit fosc on hi ha gravat, en dues llengües diferents (egípcia i grega), però en tres escriptures (jeroglífica hieràtica, demòtica egípcia, i grega), un mateix decret de Ptolomeu V del 196 aC. Com que el grec era conegut, van poder desxifrar dels jeroglífics egipcis, el 1822, per Jean-François Champollion, i el 1823 per Thomas Young. La descoberta va facilitar la traducció d'altres texts jeroglífics. La pedra es troba actualment al Museu Britànic de Londres.

El 1799 l’Expedició de Napoleó Bonaparte a Egipte va descobrir la pedra roseta i va portar-la a Gran Bretanya com botí de guerra, al museu britànic . Una replica de l’escriptura va caure al suec Akerblad,  que va identificar els noms propis i els pronoms personals ell i seu. Arkeblad va caure en l’error de que l’escriptura aquella era fonètica, però en veritat era ideogràfica, i llavors va donar pas a Young que descobreix que l'escriptura jeroglífica no és alfabètica i que llurs derivades, hieràtica i demòtica, obeeixen als mateixos principis. Junt amb Young també l’estava estudiant Champollion, verdader fundador de l’Egiptologia, que tenia les avantatges de la seva preparació lingüística,  i grans